LA PALMERA
--> Primer premi del XI concurs de narrativa per a Dones Àrtemis <--
Estirada al terra, panxa enlaire observava la palmera sota el cel rogent i encoixinat. L’aire pur de la meva terra sempre m’ha tranquil·litzat. Estava molt nerviosa perquè aquell era el meu dia. Una festa s’estava preparant no gaire lluny d’on jo em trobava. Podia sentir a la meva mare discutint amb la meva àvia els últims detalls de la celebració, no m’ho acabava de creure, el dia més important de la meva vida... Els nervis no em deixaven reaccionar amb alegria i només tenia esperit per jeure sota la palmera i traçar amb els dits la seva forma, a l’aire, intentant abastar-la, com si tingués por de perdre-la per sempre més, aquella figura ara fosca, que durant tota la vida m’havia acompanyat i que ara també ho feia i que deixava que les seves fulles fossin acaronades per la suau brisa, pentinant els núvols. Tot l’aldarull estava a pocs metres del meu amagatall i podia sentir l’emoció de tots els que allà s’aplegaven.
S’acostava l’hora de presentar-me, tothom esperava la protagonista, em vaig aixecar del terra, em vaig espolsar, em vaig calçar unes sandàlies vermelles i recordant els núvols i totes les sensacions que havia tingut minuts abans, amb peu ferm i una mirada un pèl desorientada, potser trista, vaig incorporar-me a la festa.Jo estava preciosa, unes veus ho deien, la mare i l’àvia s’havien passat una setmana cosint un vestit vermell amb brodats blancs, molt escotat, però com que no tenia gaire pit l’escot només mostrava ossos i pell. Tot i així els convidats a la festa no es cansaven de repetir-me que era la noia més bonica del país.Sempre m’ha agradat el vermell, suposo que per aquest motiu la mare i l’àvia van decidir fer-me’l d’aquest color tot i que no van deixar d’incloure-hi el color blanc en els brodats, la puresa innocent del blanc i la força del vermell, passió. Recordo que portava els cabells recollits i que en aquell moment em van tibar com mai, però el dolor que em van fer no seria comparable al dolor que hauria de patir hores més tard.En veure’m entrar, els músics es van posar a tocar animosament i tothom els va encerclar ballant la seva música. Els batecs del meu cor ja no eren batecs sinó percussions rítmiques, les meves passes van esdevenir serpentejos sobre la sorra rogenca, vibrant.En veure’m la meva mare va córrer a abraçar-me, i una certa tristor li vaig albirar al fons dels ulls, era com la meva pròpia tristor sota la palmera. Enmig d’aquell enllaç mare- filla va aparèixer l’àvia que ens va separar. L’àvia estava neguitosa i feliç, la seva néta, la seva preciosa néta també havia d’estar-ho.- Si tu no ho vols fer seré jo qui la porti –va dir l’àvia tota enfadada estirant-me pel braç-.- Mare, si et plau... –en aquell moment la meva mare va plorar, escanyant les llàgrimes entre la gola i els llagrimals- Mare, si et plau... encara podem dir que no...- Saps perfectament que s’ha de fer, i si tu no vols fer-ho la meva obligació és rellevar-te, aquí sempre s’ha fet d’aquesta manera, t’agradi o no. Tu sempre vols anar en contra corrent.La mare es va negar a portar-me dins la casa i jo no entenia res. Més calmada, l’àvia em va explicar que em presentaria a una dona i que m’hauria de quedar amb ella una estoneta i fer tot el que ella digués. Després a cau d’orella em va dir que no tingués por, que tot aniria bé.- I ara a gaudir de la festa que quan la nena surti ja serà una dona –vaig sentir dir a l’àvia-.- Mare, que només té sis anys...- Quan abans estigui fet millor, que no veus que si no ho fem no tindrà futur, ningú la voldrà. I és clar que tu no ho deus voler això, oi?Dins de la casa ja m’hi esperava una dona, gran, d’uns seixanta-cinc anys, la tenia vista del poble, sovint venia a fer-hi visites. Era alta, grossa i vestia de manera alegre, portava un gran mocador al cap que no parava de donar-hi voltes i una bossa de mà que semblava molt plena. En aquell moment vaig tenir curiositat per saber que hi duia allà dins però un bri d’angoixa es va apoderar de mi. Per què aquella dona estava a dins de casa meva? Per què la festa continuava sense mi? I sobretot, com és que havia de fer tot el que ella em digués? Em va calmar i posant-me fulles d’arròs al cap va fer que m’estirés sobre una taula, després va dir:- Sttttt, tranquil·la, aviat tot estarà i tu seràs tota una dona. Ets tan bonica... Tu tindràs més sort que moltes de les dones de la teva família, saps? Mira –em va ensenyar una fulla d’afaitar- quan vaig visitar a la teva àvia aquesta eina encara no existia i vam haver-ho de fer amb vidres trencats, en canvi amb la mare ho vam fer amb un ganivet de cuina. Doneta, aquesta eina fa meravelles, ja veuràs que quedaràs perfecta.Feia temps havia pogut veure una fulla d’afaitar, la portava un venedor que havia estat a l’estranger, i sí que s’assemblava a la de la dona de la casa però aquesta no era tan lluent i semblava menjada pel propi ferro.Vaig perdre el coneixement i també vaig oblidar aquell dia. Només pinzellades de sang, a tort i a dret, tacaven el record d’un dia festiu.Tampoc recordo res més dels anys següents, només una apatia molt grossa i que els primers mesos em va costar molt caminar i asseure’m.Aleshores aquella tristesa, que havia tingut uns moments abans de la meva festa, es va convertir en eterna, i l’ombra de la palmera al cel va deixar d’acompanyar-me. També recordo que a partir d’aquell moment la gent del poble em va començar a tractar de manera diferent, amb respecte, i la mare i l’àvia em van començar a ensenyar com m’havia de comportar per ser una bona dona. L’aprenentatge devia anar bé perquè quan vaig fer els deu anys un jove venedor del poble veí em va demanar al meu pare. I com que el noi tenia una bona feina els tràmits pel casament van ser ràpids. A partir d’aquell moment estava promesa i als quinze anys m’entregarien a un home deu anys més gran que jo. Aquesta situació m’humiliava, no entenia com la nostra societat podia seguir aquelles normes i perquè sempre les dones eren les que les acabaven patint. També em sentia estranya perquè ningú del poble no s’havia queixat mai i tothom actuava amb normalitat, si mai se m’acudia preguntar a algú el perquè d’aquella situació rebia respostes estranyes com que l’ablació és necessària per mantenir la família sana, que si no m’haguessin mutilat hauria pogut matar al meu home o fins i tot al meu propi fill si per error o descuit tocaven el meu clítoris. Perquè doncs, si el nostre propi cos podia matar d’una manera tan senzilla havíem nascut amb tal habilitat? La natura és sàvia. Així doncs, perquè se’ns havia de negar aquest poder? Potser d’aquesta manera no hi hauria tantes violacions i els homes desesperats s’ho pensarien dues vegades abans de cometre-les.En conèixer al jove que s’havia interessat per mi un record agradable se’m va fer present: vaig viatjar dos anys abans de la meva permanent tristesa, un dia assolellat, amb les dones recollint l’arròs pels camps, i de sobte una pluja suau quasi inexistent i l’olor de la terra i de l’arròs embolicat amb un drap a sobre del meu cap... I, de cop i volta, al costat d’aquesta imatge la mà d’una anciana que sobre el meu front posava unes fulles d’arròs. Em vaig arrancar a córrer i plorant vaig arribar sota la palmera oblidada. Desolada em vaig deixar caure al terra i panxa enlaire vaig tornar a mirar el cel, demanant-li una resposta al meu patiment, una explicació a tot allò que m’estava passant i sobretot el per què jo no aconseguia entendre-ho com la resta de dones del poble.Al meu costat, mirant el cel també, el meu jove promès esperava pacient que jo l’acceptés. Em va eixugar les llàgrimes, sense dir res.Ens vam casar, aleshores el somriure ingenu del meu home se’m va anar ficant al cor, lentament. La seva comprensió, la seva delicadesa amb mi, l’amor que em demostrava traspuava cadascuna de les meves cicatrius per convertir-les en un amarg record que el temps va tornant insípid. Vam crear el nostre món, amb molta paciència. Va arribar un dia en què vam parlar de família, de desigs sexuals i aleshores vam entendre que allò que els homes d’aquell país feien a les dones, era un acte per sotmetre-les, per esclavitzar-les, per evitar les seves infidelitats. També vam comprendre que tot plegat era una cosa ben absurda perquè les infidelitats no depenen d’aquestes coses. Vaig arribar a estimar a aquell home amb deliri, li vaig donar l’ànima i el meu cos mutilat i el seu amor va ser tant que vaig sentir plaer la primera vegada que ens vam trobar cos a cos, despullats fregant-nos suaument.Malgrat tot, el cel m’havia respost i ara gaudia de la vida amb força plenitud, estimava l’home amb qui m’havien aparellat per interessos econòmics i tot i l’ablació soferta encara podia sentir plaer. Vaig voler remirar la palmera encastant-se insistent al cel de cotó vermell. Em sentia feliç.No vaig trigar gaire temps a quedar-me embarassada, ara la felicitat ja era total. En saber-ho el meu sogre també es va sentir feliç, per fi l’oportunitat d’un altre mascle a la família.Dos embarassos dues filles. Aleshores el pare del meu home va decidir tenir-hi una conversa, d’home a home. La proposta va ser que es tornés a casar amb una jove noia que tenia molt bones referències. S’havia d’assegurar un bon hereu ja que semblava que jo no era capaç de donar-li.Durant unes quantes setmanes la distància , el refús i defuig del meu home. Ja no obtenia el caliu dels seus ulls.Entretant el seu pare ja havia concretat el casament amb la família de la noia, tot estaria a punt al cap d’un mes.Jo ja m’havia resignat a ser la segona dona, a viure sense poder abraçar al meu home a les nits i sobretot a somiar-lo abraçant a l’altra. La tristesa es va tornar a apoderar de mi. Durant aquell mes tot l’amor que havíem tingut va quedar congelat, a punt per trencar-se amb qualsevol copet.Aviat van passar els dies i el nou casament es celebraria amb grandesa, la nova jove seria la que per fi pariria un mascle.Finalment el meu home va gosar parlar amb mi, estava molt més trist del que jo mai m’hagués pogut imaginar, no volia una altra dona, només em volia a mi, jo era i seria sempre la seva única esposa. Vaig intentar calmar-lo, entenia perfectament que la nostra cultura l’obligava a fer el que el seu pare li manava, tot i així, tres dies abans el casament es va anul·lar. Els arguments van ser clars, ell no volia viure amb cap més dona, amb una en tenia prou, m’estimava, s’estimava a les nostres filles i volia per sobre de tot protegir-nos, tenir cura de nosaltres, riure, jugar... érem la seva família i per ell ja estava completa.La nova no va agradar a ningú però ens era igual, les nostres filles i nosaltres vam crear un món nou, el nostre món.I així van anar passant els anys i les nenes en van fer quatre i cinc i jo ja no les portava a l’esquena protegides, volta rera volta, amb teles de colors vius mentre anava a buscar aigua a la font, ara tenia fidels companyes de trajecte, unes mans delicades que volien acaparar sempre les meves, una dolçor extrema que la meva àvia va trencar en recordar-me que havia de sotmetre-les a l’extirpació. Com podia sentenciar-les a una vida incerta? Però també qui era jo per decidir refer el mal que m’havien fet a mi? Durant molts dies vam discutir la situació amb el meu home i durant molts dies vam acabar plorant perquè tots dos trobàvem innecessàries aquelles converses que només sorgien arrel de les visites de la meva àvia i de tan en tan per les del meu sogre.El temps va anar passant, els anys també. I la besàvia de les nenes i els avis estaven cada cop més esverats i impertinents. Però nosaltres ens negàvem a arrencar l’òrgan dels cossos de les nostres filles.Van deixar de parlar-nos i un dia la meva àvia va arribar amb l’anciana .- Si tu no ho vols fer... Seré jo qui la porti! –va dir l’àvia tota enfadada-.- Àvia, jo no sóc com la mare, les meves filles no patiran, no vull que pateixin. El meu home i jo ja ho hem decidit. És més, tu no tens l’obligació, ni el dret de portar-les enlloc, en tal cas qui hauria de prendre la decisió seria la meva mare.Aleshores la meva mare, amb la mateixa actitud que havia tingut anys enrera, mostrant el sentiment de culpa d’aquell que no vol portar la contrària, va dir:- Ja ho saps mare, jo no hi he estat mai d’acord, per mi la meva filla seguiria sencera, prescindint de les males veus, d’aquest futur incert pel qual tothom pateix –amb llàgrimes de felicitat es va girar cap a mi per abraçar-me-. Tranquil·la filla, les teves nenes no seran mutilades.
Citació bibliogràfica
ARROGANTE, M. 2007. La Palmera. XI Concurs de narrativa per a Dones Àrtemis, primer premi: 17-26. Diputació de Barcelona. Barcelona.
Nota
